Irlanda i Euskadi comparades: procés de pau

Irlanda: un exemple per a Euskadi .

El Tribunal Constitucional ha demostrat clarament que la Constitució bloqueja el Pla Ibarretxe quan es tracta de fer el referèndum previst per al 25 d’octubre, segons els articles 66, 92 i el 149.1.32 .
Podem extreure tres lliçons d’aquesta sentència: a) a penes si gaudim de drets polítics; b) el PSOE no ha estat capaç de prendre la iniciativa de convocar el referèndum per conèixer la voluntat de la societat basca ; c) l’exemple irlandès és ben vàlid per mostrar el camí de la negociació com el millor per resoldre el conflicte.
El reverend Alec Reid, mediador en el conflicte irlandès, ho diu ben clar: ”Cap conflicte es pot resoldre amb les armes”, o “ tots hauríem de pensar en la pròxima família que quedarà destruïda per la violència”. Cal, doncs, negociar amb una visió de futur.
a) El Pla d’Ebarretxe era consultiu per conèixer l’opinió del poble sobre el seu estatus polític: si vol la independència o la situació actual. Volia implicar a tota la societat basca. El referèndum ve a ser l’exercici col•lectiu d’un dret individual. Aquesta és una via acceptada en la legislació internacional i en declaracions dels parlaments basc i català. L’altra via és la de”vèncer abans de convèncer”, com pensa el PP: un exemple és la guerra d’Irak on l’ONU deia que calia negociar i els USA, així com Aznar, van preferir la guerra com a única solució del conflicte. El bloqueig de la CE està calculat per evitar la “divisió” d’Espanya que s’ha constituït en un dogma infal•lible. Tractant-se d’Euskadi tothom sap que es fa bandera del terrorisme. El PP prefereix una Llei de Partits per il•legalitzar , reprimir, condemnar, empresonar, privar la ciutadania del dret fonamental del vot. Ha aconseguit que el PSOE es converteixi en company de viatge. És el que estem veient aquests dies.
b) El PSOE ha arribat a les mateixes conclusions que el PP i, a més a més, s’ha penedit de negociar amb ETA. Si tenia al Parlament que li donava suport, com és que no ha perseverat ?Ara l’estratègia coincideix amb el PP perquè ha faltat previsió per modificar la Constitució, li ha mancat sentit de futur i ha cedit a les pressions del PP i de certs mitjans de comunicació. Ha demostrat que no creu en la democràcia directa, en la participació popular.
Han fet de la unitat d’Espanya un dogma d’obligat acatament, com si una mà invisible hagués decretat la unitat de la pàtria per sempre més, sense tenir en compte que durant segles Espanya ha estat dividida en regnes, sense pensar que hi ha països federats en Estats independents, com ara els Estats Units, Alemanya o Bèlgica; i el futur pot ser una confederació d’Estats i de Comunitats, Estats lliures associats... El poble ha de poder decidir el futur.
c) En canvi els Irlandesos han estat capaços d’arribar a la pau malgrat els terrorismes enfrontats: el de l’ IRA, de religió catòlica, i el dels paramilitars unionistes protestants de l’UVF/UFC/UDF ( Defensa de l’Ulster). Malgrat la violència entre dos tipus de societat, dues religions, dues cultures, dos estatus socials i econòmics , un passat de 800 anys d’odi, de desterrament de catòlics, d’ocupació , pèrdua i expropiació de terres ( ja des de l’època de Cromwell) de submissió, atemptats, amb 3200 morts (400 dels quals assassinats per la policia que no era neutral), expulsió del país... Un passat i una situació ben pitjor que la d’Euskadi.
És cert que no hi ha hagut encara una reconciliació total, però estan en camí: 5 anys desprès de l’Acord del Divendres Sant (1998), l’IRA va entregar les armes i es va acabar el terror permanent.
La gran diferència està en que no es va fer política de partit amb el terrorisme, com aquí: M. Thatcher va acceptar la possibilitat de la Unió amb Irlanda del Sud si la majoria del poble així ho volia; J. Major, conservador, va acceptar un diàleg exploratori preliminar amb l’IRA (Declaració de Downing Street), si acabava la violència; T. Blair es va entrevistar personalment amb militants de l’IRA.
D’aquesta manera va ser possible l’alto el foc: qüestió de pragmatisme, de visió de futur, de col•laboració dels partits polítics, de l’ajut de mediadors, com G. Mitchel, enviat per Clinton, de les víctimes del terrorisme, dels presos, de la societat farta de tantes morts inútils...I el mètode utilitzat ha estat el diàleg i la negociació pacient i constant.


Vicent Mata Llicenciat en Ciències Polítiques (vmata@xtec.cat)

Cal trencar el bloqueig de la Constitució

I bloquejar vol dir impedir l’exercici del referèndum vinculant (art.92), perquè només es pot fer per a temes importants del Títol Preliminar (per exemple, l’art. 2. que garanteix la unitat i la independència d’Espanya amb la intervenció de l’Exèrcit), del Capítol 2º secció 2ª (drets i deures civils , del Títol I (Drets i deures fonamentals), o del Títol 2 (sobre la Corona, art.168).
Una altra manifestació de democràcia directa es la Iniciativa Legislativa Popular (art. 87), que encara que es reconegui la seva aplicació, i que s’hagi regulat el seu exercici és pràcticament inviable perquè es prohibeix la Iniciativa Popular per modificar les Lleis Orgàniques ( per exemple, Llei Orgànica Electoral, del Referèndum, del Poder Judicial, del Codi Penal, de la Seguretat Ciutadana...) (art.87.3). Cal dir que les iniciatives populars són tramitades com a proposicions de llei, i els promotors no tenen veu, ni es provoquen contrapropostes perquè hi hagi debat; poden ser esmenades en la seva totalitat en sentit contrari; es pot sol·licitar la seva retirada; no poden acabar mai en un referèndum...O sigui , que és una participació quasi impossible...
Com la CE és fruit de la transició franquista es nota aquesta manca de llibertats polítiques, convertint la participació en una democràcia per delegació en els partits : no es parla de pressupostos participatius, no hi ha cap control sobre les declaracions de guerra , no es poden revocar càrrecs electes, ni modificar sistemes electorals, cap capacitat de les Autonomies per fer consultes populars ( l’article 122 de l’Estatut de Catalunya diu “.Correspon a la Generalitat...i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 sobre el referèndum”). I l’Estatut basc diu, art.9.2: “...obligació dels poders públics bascos de facilitar la participació de la ciutadania en els afers públics”. I els estatuts són lleis orgàniques .
La Iniciativa Popular no pot iniciar reformes constitucionals , ni encapçalar cap procés constituent. Les iniciatives corresponen al Govern, o al Congrés (3/5 ) i al Senat (3/5), segons els articles 87 i 168 de la CE. I una vegada aprovades, article167, seran sotmeses, ara sí, a un referèndum de ratificació.
I del dret a l’autodeterminació ni se’n parla, malgrat que són acceptades totes les resolucions de l’ ONU ... El Parlament de Catalunya, el 1989, va aprovar una resolució per la qual Catalunya no renuncia al dret d’ autodeterminació, amb els vots contraris del PSC, i la no assistència del PP. També l’Estatut basc de 1979 (art.10.e) “Facilitaran la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural y social del País Basc”.I el Ple del Parlament ha reconegut el dret d’autodeterminació: (15 de febrer de 1990): “1.- Que el Poble basc té dret a l’autodeterminació...”.
I ara què? El Parlament Basc ha aprovat aquest Pla de Consulta amb el suport del tripartit, d’Aralar i 1 vot de l’ EHAK; i tant el PSOE com el PP han votat en contra utilitzant els mateixos arguments: que el referèndum és il·legal, que el Govern el recorrerà tant aviat com es publiqui; que només l’Estat té la competència de consultar a través d’un referèndum; que no s’ha demanat a l’Estat l’autorització preceptiva; que paralitzaran, sigui com sigui, aquesta consulta il·legal. I s’han atrevit a acusar el Pla d’antidemocràtic, d’electoralista, i de dividir la societat basca.
En fi, menyspreen una ocasió per desbloquejar un conflicte , i per saber definitivament què en pensa el poble : si s’està d’acord en recolzar un final dialogat del conflicte, i si s’accepta la negociació entre tots els partits, sense exclusions...Es tracta de que el ciutadà tingui la iniciativa de buscar la pau, i la normalització política a través de la negociació. És absurd afirmar que els primers passos donats són antidemocràtics, (proposar un pacte amb el govern espanyol, consultar al Parlament Basc i implicar a la societat basca). Si hi hagués voluntat política, no hauria de ser un obstacle consultar als ciutadans.
No serà que es té por al que digui realment el poble? Ningú no pot afirmar taxativament que no sigui democràtic que el poble es manifesti, voluntàriament, a favor o contra la sobirania basc. Si s’afirma que és il·legal negociar amb ETA, aleshores el Sr. Aznar ha actuat fora de la llei. Si la majoria dels ciutadans bascos prefereixen la independència, no és gaire democràtic imposar la sobirania de l’Estat espanyol sobre la societat basca. I si el poble diu no, ETA no tindrà arguments per continuar amb el terrorisme.
No hi ha dubte que la Constitució actual és un obstacle perquè hi hagi més drets polítics per trencar el segrest que pateix la CE en democràcia directa (el referèndum d’autodeterminació ho és), que pot ser un instrument decisiu per a la solució del conflicte basc.
Si es vol una democràcia de qualitat, cal primer modificar la Constitució.